Art antic

L'art antic o art de l'antiguitat és l'art que es va produir en l'edat antiga. La història de l'art antic és la divisió de la història de l'art que se centra en el seu estudi i interpretació formal, tècnica, estructural, i ideològica (iconogràfica, iconològica) i a la seva explicació històrica; encara que l'arqueologia és la ciència històrica que estudia la cultura material de la qual les obres d'art són la manifestació més valuosa, i és l'encarregada del seu descobriment i anàlisi contextual.

La seva delimitació cronològica va des del començament de la història (aproximadament el mil·lenni IV aC al Pròxim Orient i Egipte) fins a la caiguda de l'Imperi Romà (segle v).^[2] L'extensió geogràfica del desenvolupament de les primeres civilitzacions (definides per l'aparició de l'escriptura i el poder polític i religiós) imposa on poden situar-se (civilitzacions mediterrànies, de l'Índia, de l'Extrem Orient, de l'Amèrica precolombina i de la resta d'Europa i de l'Àfrica) i quan pot parlar-se en cadascuna d'aquestes, d'un període històric o d'un període prehistòric, que determinaria que la seva producció artística fos objecte de la història de l'art prehistòric; encara que realment la metodologia per al seu estudi és en gran part comuna, hi ha una diferència fonamental, i és la possibilitat d'utilitzar les fonts escrites per als períodes històrics.^[3] Aquest recurs és insubstituïble, ja que no sols permet la identificació en el seu cas dels autors o patrocinadors de l'obra artística i reconstruir el context on es va produir, sinó que possibilita la interpretació de l'art en la seva relació amb la producció intel·lectual en altres àmbits del pensament, sobretot la religió i la filosofia. Així es pot efectuar una lectura de l'art que l'entengui mitjançant la visió del món (Weltanschauung) o la ideologia dominant en èpoques i llocs tan llunyans als presents com eren les civilitzacions de l'edat antiga, i del fet que l'art n'és la plasmació material i visual.

Al contrari que la civilització occidental, les civilitzacions africanes, extremoorientals i americanes no van experimentar la marcada discontinuïtat que l'art occidental presenta entre l'art antic i l'art medieval; de manera que aquest últim concepte no acostuma a aplicar-se a aquestes civilitzacions.

També existeix un concepte comercial i col·leccionista de l'art antic, entès com a antiguitats; és a dir, una accepció del terme utilitzada per a englobar tot tipus d'objectes artístics que no es consideren art modern, pertanyin a l'edat antiga o a períodes posteriors (art medieval, art de l'edat moderna i fins i tot bona part de l'art contemporani si aquest no s'entén només com el més actual sinó com tot l'art de l'edat contemporània -des de mitjan segle xviii).

↑ La mitificació de l'art antic va començar a la pròpia antiguitat, amb la inclusió d'artistes als propis mites, com Dèdal, i la glorificació de poetes com Homer. En el cas d'Egipte, Imhotep, personatge alhora polític i artista, va ser també divinitzat. Menys importància adquirien els artistes en vida, encara que alguns sí que van assolir gran renom i reconeixement, com el cas de Fídies, a qui la seva proximitat a Pèricles i la seva intervenció en grans programes artístics va exposar a crítiques i greus acusacions. El grau d'admiració de Roma cap a Grècia va ser tan extraordinari que va suscitar reaccions intel·lectuals dels defensors de les velles «virtuts republicanes», que ho veien, escandalitzats, com si fos una mostra de degeneració moral pel que significava d'afecció a coses inerts sobrevalorades (Ciceró i Sèneca), i que també va ser l'actitud del cristianisme primitiu. El renaixement clàssic va significar una mitificació general de tot allò clàssic, cosa que també va rebre crítiques contemporànies (com les literalment destructives de Savonarola) i es va revisar intel·lectualment des del manierisme en superar la identificació classicista de bellesa, naturalesa i antiguitat (Giorgio Vasari, Pietro Aretí); i sobretot amb la historiografia romàntica (Jacob Burckhardt). Encara que en general Vasari coincideix amb la tesi de Villani i Ghiberti que l'art va assolir el seu zenit a la Grècia i Roma clàssiques, va entrar en declivi amb la caiguda de l'Imperi Romà, i es va recuperar a Florència des de Cimabue, en progressos successius que es van allargar fins a Miquel Àngel, ídol personal de Vasari, a qui mitifica extraordinàriament; afirma també que les arts no han nascut com generalment es creia a Caldea o a Egipte, sinó a la seva Etrúria natal. Blunt, Anthony (1940) La teoría de las artes en Italia del 1450 a 1560. Madrid: Cátedra (edició en castellà de 1979) ISBN 84-376-0194-0=
↑ Bozal, V. (1983) pàg.57
↑ Historia del Arte Espasa, (2004) pàg. 171-173

[1] La mitificació de l'art antic va començar a la pròpia antiguitat, amb la inclusió d'artistes als propis mites, com Dèdal, i la glorificació de poetes com Homer. En el cas d'Egipte, Imhotep, personatge alhora polític i artista, va ser també divinitzat. Menys importància adquirien els artistes en vida, encara que alguns sí que van assolir gran renom i reconeixement, com el cas de Fídies, a qui la seva proximitat a Pèricles i la seva intervenció en grans programes artístics va exposar a crítiques i greus acusacions. El grau d'admiració de Roma cap a Grècia va ser tan extraordinari que va suscitar reaccions intel·lectuals dels defensors de les velles «virtuts republicanes», que ho veien, escandalitzats, com si fos una mostra de degeneració moral pel que significava d'afecció a coses inerts sobrevalorades (Ciceró i Sèneca), i que també va ser l'actitud del cristianisme primitiu. El renaixement clàssic va significar una mitificació general de tot allò clàssic, cosa que també va rebre crítiques contemporànies (com les literalment destructives de Savonarola) i es va revisar intel·lectualment des del manierisme en superar la identificació classicista de bellesa, naturalesa i antiguitat (Giorgio Vasari, Pietro Aretí); i sobretot amb la historiografia romàntica (Jacob Burckhardt). Encara que en general Vasari coincideix amb la tesi de Villani i Ghiberti que l'art va assolir el seu zenit a la Grècia i Roma clàssiques, va entrar en declivi amb la caiguda de l'Imperi Romà, i es va recuperar a Florència des de Cimabue, en progressos successius que es van allargar fins a Miquel Àngel, ídol personal de Vasari, a qui mitifica extraordinàriament; afirma també que les arts no han nascut com generalment es creia a Caldea o a Egipte, sinó a la seva Etrúria natal. Blunt, Anthony (1940) La teoría de las artes en Italia del 1450 a 1560. Madrid: Cátedra (edició en castellà de 1979) ISBN 84-376-0194-0=

[2] Bozal, V. (1983) pàg.57

[3] Historia del Arte Espasa, (2004) pàg. 171-173

[1]

[2]

[3]